Aprofitant la reobertura de la Fundació Tàpies de Barcelona, faig memòria i recordo les visites que, en temps d’estudiant, feia sovint a les diferents sales on s’exposaven les retrospectives del pintor català Antoni Tàpies. He de reconèixer que el gust per la pintura de Tàpies és ben estrany, i que, o t’agrada fins a l’exageració o l’odies amb tota la teva ànima. Jo déc pertànyer al primer grup, i encara no sé perque. Només sé que m’agrada l’obra d’en Tàpies per aquesta sensibilitat pels simbolismes, l’exploració de les matèries, les formes abstractes i els colors apagats, crus i seriosos que quasi sempre utilitza. Potser es podria interpretar com una forma de vida a contracorrent, una pintura sense dibuix, un dibuix sense color, que atreu a admiradors i detractors. No deixa de ser curiós el resultat d’emprar pols de marbre, arenes, pintures acríliques, plàstics, cartrons, fusta i altres elements per arribar al final del quadre -si és que és possible saber quin és aquest final- i superar l’abstracció de contemporànis com Rotko, Klee, Kandinsky i Pollock, entre d’altres.

Ja m’han vingut ganes de tornar a visitar la Fundació Antoni Tàpies, després de tant de temps, per retrobar-me amb el record de fa uns anys i disfrutar de l’obra del màxim exponent català de l’informalisme abstracte i un dels protagonistes de l’art d’avantguarda del segle XX.