Monthly Archives : agosto 2008

Des de ja fa uns quants anys, que em sento captivat per la cultura oriental, i, molt especialment, per la japonesa. De fet, el destí del meu viatge de noces, tenia com a primera opció la visita al Japó, pero per una sèrie de qüestions, finalment varem optar per visitar Islandia.

L’altre dia, aprofitant el meu temps de vacances estivals, vaig entrar a una llibreria, i tot donant un cop d’ull per les estanteries em va caure a les mans un llibre que parlava sobre un jardí zen. Quina casualitat !, uns dies abans, i pel Travel Channel -la televisió, de tant en tant, té alguna cosa bona-, van emetre un reportatge justament del mateix jardí : RYÕANJI.

Aquest jardí està situat a Kyoto, i data del segle XV principis del segle XVI. La seva superfície és, d’aproximadament, uns 200 m2, i la seva composició ben curiosa. Té una forma rectangular, i està compost per quinze pedres, de diferents tamanys, distribuides en grups de 2, 3 i 5. Aquestes roques descansen sobre un llit de sorra blanca que, cada matí, els monjos acondicionen delicadament, passant el rasclet i donant-li les formes més variades i originals.

Doncs bé, tan sols amb aquests elements, aquest jardí és un dels que rep més afluencia de visitants durant l’any. Clar que això té la seva explicació. Parlem d’un jardí zen. El zen és una forma de pensament, o més ben dit, una forma de pensar que genera certa forma d’actuar. El seguidor del zen cerca el seu jo profund. És cert que els materials emprats són molt simples, pero no així la seva composició, que es considera extremadament complexa.
En primer lloc, les quinze pedres estan col·locades en grups, on el grup principal i secundari, estan relacionats amb un tercer grup, sense deixar de funcionar com a un únic grup terciari.
En segon lloc, en el disseny del jardí, es va rebutjar l’aigua i la vegetació, fins aleshores elements primordials en la construccíó d’aquestes zones.

I en tercer lloc, el seu tamany és molt reduït, en comparació amb la resta de jardins que es construiren.
De totes formes, el punt més fascinant, sens dubte, és la disposició de les roques. Els seus autors varen considerar la teoria dels 5 elements primordials, ordenats pels punts cardinals:

• NORD——- Aigua
• SUD——— Foc
• EST———-Fusta
• OEST——–Metall

i, al centre, s’hi troba la Terra. Aquesta és considerada com el N. 5, essent els numeros imparells més propers a ella, el 3 i el 7. La tríada predilecta dels japonesos és 3+5+7=15. Quinze són les pedres del jardí, posades de est a oest, segons la sèrie : 5, 2, 3, 2, 3.

Presumiblement, els autors a qui se’ls atribueix el disseny del jardí, serien Kõtaro i Hikojirõ. Es dedueix així, ja que en una de les pedres s’hi pot llegir -no sense dificultat- la inscripció dels seus noms. Aquests dos personatges eren considerats uns «parias». Bé, m’explico. Els parias eren la subclasse més baixa de la propia classe baixa, i, rarament, es podrien reconeixer com a mestres jardiners. En aquest cas, va ser el sogun Ashikaga Yoshimasa, refinat esteta i mecenes il·lustrat, qui els va proclamar com a tals, tot i que la proclama no els va arribar fins als 72 anys -santa paciència-.

Ara doncs, tan sols em queda esperar i aprofitar la primera ocasió que se’m presenti per poder visitar personalment aquest meravellós lloc, i la resta del país, que de ben segur, em sorprendrà gratament.
Mentrestant, em faré el propòsit de reproduir aquest jardí, en una minúscula jardinera de casa meva, tot seguint la dita de Musõ Soseki, Mestre jardiner, que diu:

» Originariament, no hi ha estat de grandesa o de petitesa a totes les coses de l’univers; gran i petit estan a l’esperit de l’home. Només són apariencies il·lusories que floten als cors enganyats.»